ARQUEBISBAT DE TARRAGONA
L’Arxidiòcesi de Tarragona (en llatí, Tarraconensis) és una demarcació eclesiàstica que comprèn les comarques catalanes del Tarragonès, Alt Camp, Conca de Barberà i Baix Penedès i part del Baix Camp, el Priorat, les Garrigues i l’Urgell. El cap de l’arxidiòcesi és l’arquebisbe de Tarragona, el bisbe més important de Catalunya. Té el títol de Primat de les Espanyes i és Arquebisbe Metropolità.
SANT SEBASTIÁ
Imatge de la façana
Adreça
Carrer del Bisbe Borràs, 6
43110 La Canonja
Telèfon 639049934
ssebastia.canonja@arqtgn.cat
Història de l’església de Sant Sebastià
L’església va ser iniciada cap a l’any 1746. L’any 1753, degut a falta de cabals, els administradors de la fàbrica de la nova església decidiren que els habitants de Masricart també havien de contribuir en les despeses i feren una enquesta per a demostrar que els masricardencs eren feligresos de la Canonja. Aquests últims, per contra, intentaren obligar els canongins a contribuir en les despeses de reconstrucció de la seva pròpia església, fonamentant-se en la seva antiga preeminència. La qüestió fou portada a la Cúria Eclesiàstica de Tarragona, que dictà sentència a finals de 1756 favorable als interessos de Masricart. Els canongins s’oposaren a la sentència, fins que l’any 1760 aconseguiren de ser absolts de les seves obligacions a Masricart. Mentrestant, a finals de 1757, el vicari general concedia la llicència per a beneir la nova església de La Canonja i transportar-hi el sagrament des de la vella. El 28 de novembre d’aquells any es beneí solemnement l’església. Les obres havien durat, doncs, 11 anys.
Segurament, durant el transcurs de l’obra es va haver de fer algun replanteig de la intenció inicial. Ho fa pensar el fet que la transició de la planta quadrada a l’octogonal no està ben resolta, i que l’octògon hauria d’haver acabat sent regular.
L’església ha continuat oberta al culte amb molt poques interrupcions. L’any 1873, durant la tercera carlinada, fou ocupada pels liberals, que hi feren algunes obres de fortificació. El juliol de l’any 1936 desapareixeria el retaule de l’altar major i es cremaven, al replà, una bona part de les imatges i fustam i l’església es convertia en garatge dels cotxes i camions confiscats pel comitè antifeixista. Immediatament després de la contesa civil es realitzaven algunes obres de reparació i també es col·locava el paviment actual. El 1958, el rector Lluís Saragossa projectà una remodelació de l’altar major, que encarregà a l’artista Josep Grau Garriga. No es pogué portar a terme degut a l’oposició dels feligresos. Però a començaments dels anys seixanta, el mateix rector col·locava els vitralls que decoren les finestres de l’església, obra de Francesc Fornells Pla.
Durant l’any 1997 es procedí a la rehabilitació de la façana principal i del campanar, que es trobaven en un estat certament deplorable i fins i tot perillós. Havien passat 241 anys des que l’esglèsia fou beneïda, i 158 des que s’havia acabat el campanar. Un campanar, el canongí, que sempre havia estat una fita identificativa del poble. Amb les obres que s’hi han fet, gràcies a la col·laboració de la majoria, la comunitat canongina sempre expressa i referma, d’una manera simbòlica, aquella intenció inicial de transcendir el futur.”
Font: Josep Llop Tous, Calendari del Centre d’Estudis Canongins 1999 (extracte)
Imatge al interior a Sant Sebastiá
MARE DE DÉU DE LA ESPERANÇA
Imatge de la Façana
Adreça
Carrer Major de Masricart, 6
43110 La Canonja
Telèfon 639049934
ssebastia.canonja@arqtgn.cat
Història de l’església Mare de Deu de L’esperança.
L’existència d’una parròquia al lloc de Masricart podria provar-se, si més no, a finals del segle XIII i el primer rector que coneixem d’aquest lloc és mossèn Joan de Gradu, el 9 de juliol de 1331.
El 29 de novembre de 1459, la universistat del lloc de Masricart, sol·licitava de l’arquebisbe Pere d’Urrea una llicència per a poder captar almoines per acabar la restauració de la seva església parroquial. Degut als perills de l’època l’edifici es va construir fortificat, i es poden veure encara restes del matacà defensiu. La façana és de pedra ben escairada. La porta renaixentista i l’ull de bou són posteriors, del segle XVI. Està dedicada a la mare de Déu de l’Esperança. Al costat de l’església hi ha un cos afegit obert amb portal adovellat de mig punt.
El document esmentat ens informa també que l’església del lloc de Masricart estava dedicada a la Mare de Déu d’Agost, que n’era la titular des de primitus et antiquitus. Ara bé, afirma que és vulgariter apellate et nominate Sancta Maria de la Sperança. Aquest nom sembla que aleshores era prou difós i consolidat perquè fos recollit.
Imatge al interior de l’església Mare de Deu.
